Laura Galera

~ tot va de respirar i trobar arrels ~

Cantautora i poeta.
Artista i artivista.
Un projecte emergent en català, sensible i ferm.Com a cantautora,
obre un univers de suavitat, calidesa i joc.Acompanyada de la seva guitarra clàssica,
la seva música s'enmarca en el folk, la balada i la cançó d'autor,
i les lletres parlen de respirar i trobar arrels.Com a poeta escènica,
utilitza la paraula com a eina volcànica.Caminant entre la reivindicació i les cures,
entrellaçant col·lectiu amb íntim,
defensant un futur possible amb formes més honestes d'habitar el món.

~ la Laura és la bruixa curiosa,
el roure trist i la gata que desafinava
dels contes que llegia de petita ~

Alella-BarcelonaEl seu currículum inclou: tres anys funcionals de matemàtiques a la UPC, dos anys trencats de pulmons a Khepra i quatre anys florits de teatre musical a Aules Arts Escèniques.Finalista de Poetry Slam Barcelona (CCCB, 2025-2026)
Finalista de Poetry Slam Hospitalet i Santa Coloma (2025-2026)Aquestes llavors veuran la llum aviat:
el seu primer EP "ocell petit"
el seu primer poemari "no pots morir encara"05/2026

• CANTAUTORA
• POETA ESCÈNICA
• PROJECTES
• Contacte

CANTAUTORA

videos

• Laura Galera
• POETA ESCÈNICA
• PROJECTES
• Contacte

POETA ESCÈNICA

a queixalades

A queixalades.
Un gelat, un entrepà i aquesta carrera universitària en la que t’has ficat amb precipitació.
A queixalades.
L’actitud vers la vida que és coratjosa, avantguardista i agressiva, i necessites tenir-la si no vols perdre’t en un món de guanyadors, tots estressats per aprofitar fins a l’últim minut del dia d’avui i el dia de demà.
A queixalades.
Mossegant el temps i les ganes d’abandonar. Mossegant amb determinació un camí ja mastegat, trepitjat, escopit i esculpit per dues o tres generacions anteriors.
A queixalades.
Mossegant-te les galtes. Mossegant el tap del bolígraf. Mossegant un ansiolític. Mossegant una poma amb pressa i llençant-la a la paperera de camí al transport públic. On saps que et mossegaran també els abrics i les maletes i l’aire fred i et faràs petita i estreta fins desitjar mossegar fins i tot el metall.[...]A queixalades. Muntanyes i oceans.
A queixalades. Les meves muntanyes i els meus oceans.
A queixalades. Arbres i coralls.
I mentre es trenquen escoltes els batecs i les pedregades profundes de la Terra.
És la meva Terra. És la teva Terra.A queixalades, qui se la menja?
Qui la mastega? Qui l’empassa? Qui la digereix?
I qui deixa les sobres al plat?
A queixalades. Les declaracions de guerra i les declaracions d’amor.
T’estimo i t’odio: tot en una tarda. Com una serp crispada. Atacant i acabant.[...]A queixalades cada crit de denúncia que no et deixa dormir.
A queixalades cada nit d’insomni que no et deixa denunciar.
A queixalades el futur i el present i el passat.
Però jo no me’n vaig.No anar-me’n és un verb actiu,
perquè segueixo apostant per tot això que està viu.Vull dedicar-me a les arts.
Vull comunicar i explicar històries que no acabin fatal.
Vull trobar espai. Espai per mi i espai per tu.
Espai per sentir que no tot està perdut.
Espai per sentir la tristesa que et pesa des del matí.
Espai per perdre’t, per tancar els ulls i perdre’t.
I no hi ha culpa, perquè no hi ha pèrdua.
T’has perdut però no hi ha pèrdua.
Vull espai per respirar. Espai per deixar anar.
Per cantar, per abraçar, per mirar, per mirar-nos, per acceptar
que ens trobàvem a faltar.[...]

línies

[...]Em dic Laura i he sigut un tauró.
De pell aspra que llima l’aigua que travessa.
Sempre en moviment, soc flexible, no soc ossos, soc cartílag, soc dents i tinc set.
Sempre en moviment, l’aire que recullo a través de cinc ratlles, cinc brànquies.
No puc aturar-me. Descanso amb un ull obert.
No puc aturar-me. Soc la paraula al paper.
No puc aturar-me.Em dic Laura i he sigut una tortuga.
I he tret el cap.
He tingut una closca i he tret el cap.
I quina vergonya, però he tret el cap.
I he arrossegat les meves cames, i la gespa era alta,
i jo l’he apartat del camí a poc a poc.Em dic Laura i he sigut una balena.
I la meva tribu són ancianes que riuen i cries que juguen,
i les miro: les balenes més grans maternant a les petites.
Soc una dona de les profunditats, sentint en totes les direccions possibles.
I no moro de vella sinó que em canso, i descendeixo i soc una caiguda.
I entrego el meu alè i la meva matèria orgànica al fons marí, i és un festí.
Per carronyaires i peixos i crustacis i organismes petits.
I, durant anys, retornaré el favor a l’aigua per haver existit.Jo he sigut un elefant emmurriat.
Un falciot marxant del niu.
He sigut una abella i no he estat sola.
He sigut un cocodril i he obert la boca.
He sigut un mineral i m’he erosionat.
He sigut una fulla i he caigut i no m'he fet mal.
He sigut una formiga carregant una engruna de pa.
He sigut una mosca, una serp, un cargol.Em dic Laura i he sigut una persona.
I el meu cap surt de la meva esquena perquè no tinc closca.
I canto de cara al vent perquè no puc cantar sota l’aigua.
I cerco llum en les meves amigues perquè la meva pell no és iridescent.
I observo darrere finestres perquè a la ciutat li falta verd.
I la meva mà té cinc dits, i no són brànquies,
i les línies que em travessen són com les de la meva mare.
Línies sobre línies sota línies.[...]La vida es fa sola.
Però tu. Tu t’has d’esforçar per mantenir-te humà.
I costa. I costarà.Línies sobre línies sota línies.
El futur és possible.
I els fonaments de l’edifici ja són aquí.
Són al fons marí en el retorn,
són darrere l’arbust en la paciència,
són sortint de la closca en l’atreviment,
són carregant engrunes de pa en la tendresa.
Són al pont de pedra
que és l’empatia de viure moltes vides.[...]

sobreviure

[...]Què vol morir?
No ets tu. No és el teu cos.
Però és des del propi tacte que pots
percebre un incendi que vol sortir
gairebé a martellades.Són els cops de la infància, que vol morir per ser adultesa.
El regne dels innocents on tot és bo i és honest i és perfecte.
I quin dol resignar-se a menys.Són els cops de la feblesa, que vol morir per ser salut.
Trontolla la terra i em miro la cara i em reconec.
No em renuncio i segueixo plantant
lavandes només perquè m’agrada la olor.Són els cops de l’artifici, que vol morir per ser natural.
I les màquines es trencaran i la cultura serà un poema.
I tens calor perquè el sol és baix.Fins i tot tu.
I els cops de porta que fas quan t’enfades i vols sortir.
El teu coll tens i l’esquena arraulida dins la pell.
S’emfatitzen les ulleres de cansament.
Els cercles foscos t’emmarquen el blanc dels ulls
i el vermell que s’endevina.Estàs plorant.Tens una ombra,
honorable i decent,
que vol sortir.Jo soc un monstre i una ràbia i una pena salada.
Però també soc tova i aquests òrgans
que treballen dia i nit, tot per salvar-me.
Soc aquesta noia.Soc la Laura i vull sortir.
Aixecar-me
i sobreviure.

• Laura Galera
• CANTAUTORA
• PROJECTES
• Contacte

PROJECTES

• Laura Galera
• CANTAUTORA
• POETA ESCÈNICA
• Contacte

CONTACTE

• Laura Galera
• CANTAUTORA
• POETA ESCÈNICA
• PROJECTES